Musica Electronica

Avui per primer cop repetiré una cançó en aquest bloc. Ahir desprès de mes de 27 anys ens vàrem retrobar a la red.

Gary Low, un dels cracks dels 80. Segons diuen va néixer a Roma i el seu nom de veritat es Luis Romano, però sempre havia corregut la teoria que es deia Luis Romero i havia nascut a Mataró o Terrassa.

La seva quantitat d’èxits dins la funky músic i sobretot Italo disco o spaguetti disco, el fan un dels mes grans a principis dels 80.

A la meva vida sempre anirà associat a una novia que vaig tenir, una de les que mes em va marcar.

Escoltant aquesta cançó a una discoteca, als reservats, ella l’anava tarerajant. Per casualitats de la vida hi havia un bolígraf a la tauleta, i vaig escriure a la seva ma el títol de la cançó I want you.

Ella va escriure a la meva ma, ets un entre un milió. Veien la meva cara de decepció, m’agafà l’altre ma i va escriure però els altres 999999 no m’importen.

Mai mes he pogut escoltar aquesta cançó sens recordar-la a ella, i per ella va aquest post

El gran George Benson ens deleita amb aquest Lp i la seva guitarrra.

Una bona canço per obrir les sessions

L'Scratch portat a la maxima alegria. 1983.
la canço es reprodueix despres de la publicitat.

Quan feia de Dj, hi havia cançons que et feien ràbia posar-les, ves a saber perquè. Com el disc de la Californiana aquesta. Potser per qui te’l demanava o no se.

El cert es que en el seu moment no hi havia dia que no et lliuressis de punxar-lo i el cert es que la contundencia del baixos al començar la cançó, t’omplien la pista.

Això passava entre 1987 i 1988.

D’aquest es molt difícil trobar referències. Possiblement fos l’únic disc que treies, com a mínim amb èxit.
El self control enseguida va pujar l’any 1984 a les llistes d’èxits. Va ser un autèntic numero 1 en el moment que el italo-disco estava en el seu punt mes alt.
La cançó aquesta va ser re-versionada o millor dit plagiada per Laura Branigan. La qual no va tenir ni la delicadesa de fer una reversió una mica diferent, eren idèntiques.

Els anys vuitanta, un dels grans fenòmens de la musica disco van ser els discos de mescles. Va ser tant el fenomen i es va abusar tant que el van denigrar al maxim el fenomen.

Tot es va espatllar quan la casa Max Music no va saber aturar els Max-Mix. Pero abans hi havia grans discos de mescles que arribaven de Studio 54 New York o des de Italia a destacar els de la discoteca Xenon.

Entre mig, de tant de mix amb multitud de cançons es va colar, com si diguéssim la sèrie b dels Mix. Es tractava de dos cançons fer-ne una.

De fet, era una practica comuns en molts dj’s , quan en una sessió trobaves dos cançons que et lligaven del tot i podies anar traient i posant una o l’altre sense alterar la musica, ho repeties desprès en altres sessions, inclòs havent-ho preparat be durant la setmana perque sembles mes una sola cançó. Jo en tinc varies d’aquestes, pero clar, en cinta i només fetes en directe.

Alguns ho van portar amb molt d’èxit al vinil. Hi ha grans projectes editats. Un d’ells el d’avui. El de Club House amb Luca Oriolli van fer una gran canço ajuntant Billi Jean de Michael Jackson i el Do It again dels Steely Dan.

Per els dj's el quartet de Liverpool eren aquests i no els Beatles, un grup de musica disco dels 70, fabrica d'exits que mes tard van reeditar ells mateixos, amb alguns arrengements.